Caminar

Category: Escrit per Peix - dissabte, 5 de novembre de 2016
Avui quan caminava era feliç. Pensava que potser no necessito res més i que podria viure cada dia igual, amb calma, passejant, mirant els arbres, els llums dels carrers, la gent atrafegada o els cotxes passar; escoltant música i sentint les olors de la ciutat, no sempre agradables, que de tant en tant, amagades, arriben de pi, de xiprers, d'una floristeria, d'una colònia exòtica...

Em miro la gent i em fixo en les seves cares: n'hi ha moltes de grises, algunes són liles i altres vermelles. De verdes i de roses no n'hi ha masses, i molt de tant en tant n'hi ha de color blau i de color groc. Quan veig una cara lila o vermella m'hi fixo molt amb un somriure esperant que em miri, i intento que canviïn de color. Les grises les miro poc, no m'agraden, les verdes em sap greu mirar-les i les roses em fan sentir tranquil. Les blaves i grogues, quan les miro em batega el cor amb força, i si els nostres ulls es creuen, sense voler, aparto la mirada i abaixo el cap.

Tinc por de fer-me gran. Tinc por de deixar de veure el món a la meva manera que m'allunya de la realitat. Penso de vegades que hauria de veure'l normal perquè també tinc por que quan sigui vell, quan em desperti al matí i estiri el braç, el llit estigui buit, que quan giri el cap no em trobi a ningú a qui abraçar.
 

4 comentaris.

  1. JP Merch - 5 de novembre de 2016 a les 22:21
    Sempre em fas pensar. L'últim paràgraf demolidor.
  2. XeXu - 6 de novembre de 2016 a les 10:45
    Penso que és una por compartida, potser un mecanisme de defensa que tenim tots per espavilar-nos quan encara en tenim l'oportunitat. A ningú li agrada la imatge que descrius, encara que tampoc ens hauria de fer por, però som així.

    Sobre les cares de colors, no he entès res.
  3. Gerònima - 6 de novembre de 2016 a les 15:51
    Penso que per una banda està bé tenir por, perquè t'obliga a reflexionar sobre moltes coses importants per un.
    També penso que no existeix una única realitat ni una forma "normal" de veure el món, cada mirada és única.
    I sé, que per sort, es pot abraçar a la gent a qualsevol hora del dia, no només al matí.
    Una abraçada Peix!
  4. Peix - 6 de novembre de 2016 a les 18:49
    JP Merch, és un honor per mi poder fer pensar. No és la meva intenció tampoc, jo escric perquè m'agrada i si algú ho llegeix, millor, i si fa pensar, és genial!

    XeXu, jo també penso que podria ser un mecanisme de defensa. M'agrada escriure sobre els sentits, sobre la por i la solitud estic buscant el màxim de maneres per expressar-les. No és que em faci por realment, però el món de vegades t'hi porta sense que te'n puguis escapar.

    Gerònima, tens raó, no només al matí es pot abraçar a la gent. Jo no sóc una persona que abraci gaire, per tímid, tot i que ho faria més.


    Respecte al segon paràgraf, no espero que hi hagi un sentit únic, que cadascú en doni o no com li plagui. En un principi no eren colors però vaig pensar que jo no tinc dret a etiquetar a la gent. Vaig canviar a colors i em va agradar. I de fet tot això són anades d'olla i textos que escric per provar frases i també, de vegades, per aplacar el batibull del meu cap...

Alguna cosa a comentar?