diumenge, 30 d’octubre del 2016

El mut

Va decidir ser mut, la decisió més difícil de la seva vida. Dins seu una veu cridava amb força, presa i embogida, dient tot el que callava. No volia fer mal. Potser lluny, potser cec, sord, tot seria més fàcil.
 _______

Avui escriuria fins que sortís el sol. Escriuria paraules sense ordre, frases sense sentit, històries curtes, històries llargues. Potser ho faré.
_______

Dels records que, com una bala, fereixen, avui me n'han arribat molts. Potser han sigut masses anys oblidant una vida disfressat sota la pell d'un xai. Vaig fer mal. Un camí, una olor. Una olor que m'ha aclaparat. M'ha transportat a un món oblidat. Com demanes perdó a algú que ja no recordes?

2 comentaris:

Sergi ha dit...

De vegades és tard per algunes paraules. Però quedar-se mut del tot tampoc és recomanable, perquè llavors no només pateixen els altres, sinó nosaltres també.

Peix ha dit...

Tens molta raó. El dilema és fer patir als altres o a un mateix. L'elecció cadascú la prendrà com millor pugui :)

Creative Commons License