Teràpia

Escrit per Peix - dimarts, 6 de setembre de 2016
Tinc unes ganes boges d'escriure. No paro. Escric durant tot el dia i per alguna raó, sempre n'hi ha encara que no es vulgui explicar, també tinc ganes d'escampar-ho pels quatre vents. Sobretot el que escric durant la jornada laboral. Avui a més a més he escrit tan bé que al final m'he eregit ídol del departament i m'he autoadorat davant dels companys animant-los seguir els meus passos. Un no m'ha entès i s'ha adorat ell mateix, però la resta ho han fet bé.

Tornant al tema principal que és "Les ganes d'escampar pels quatre vents tot tot allò que em passa pel cap". Val, crec que hi ha tantes coses que em passen pel cap, i en això no vull dir que sigui una bèstia intel·lectual sinó que el meu desordre d'idees augmenta cada dia que passa i. Merda, estic fent frases massa llargues. Volia explicar alguna cosa curta. Amb frases curtes. Ningú llegeix textos llargs. Ni jo. Amb alguna excepció perquè quan em perdo en una història colossal el meu cos deixa d'existir i em transformo en un pensament esclau de les idees i de la meva imaginació. Us he dit mai que sóc poeta? Ja m'he tornat a despistar.

Val a dir que per les visites tan minses que té aquest espai no em preocupa el que algun desconegut pugui pensar. I si és conegut tampoc perquè no m'ho dirà. No em fa res que algú s'imagini la ment del qui hi ha al darrere. La forma en canvi sí. Teniu en ment algun sex symbol? Aquesta expressió la trobo estranya. Imagineu-me més guapo. Sóc així ves. Ahir quan estava arribant a la piscina el meu pas pel costat d'unes adolescents va crear sensació. Torno al tema. És una pena perquè les persones que sempre he volgut que em llegissin no ho han fet mai. I si ho han fet han callat i m'han mirat amb preocupació, llàstima i incomoditat. Perquè? Sóc un incomprès autoconstruït. Sóc el meu propi botxí.

Ara la part menys agraïda si és que n'hi ha cap: Sí, sí i sí. De vegades parlo massa. No parlo d'escriure que també. De vegades em poso valent i em transformo en un monstre que parla amb incoerències i que no escolta i que odio amb una força tan gran que necessito hores, fins i tot dies, perquè em reconciliï. Em sento brut, lleig i desgraciat i desitjaria callar el que em queda de vida. Per sort oblido ràpid, i és un problema perquè oblido tant tan ràpid que no hi ha manera que acabi d'aprendre temes importants de la vida. No vull parlar, vull escoltar. I malgrat no ho diré tinc clar perquè parlo massa. Ho tinc tan clar que m'espanta. I en aquest moment, jo, home viril com pocs queden, deixo caure alguna llàgrima mentre intento sense sort que no em pugi la barbeta.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?