Síndrome postvacacional, on ets?

Escrit per Peix - dilluns, 8 d’agost de 2016
No pot pas ser!
I així, deixant-me amb la boca oberta, vaig tornar a incomplir la norma principal del bloc de notes.

Avui per treballar m'he posat música que em van regalar fa poc més de sis anys. Ara mateix he tingut una mica de vertígen. De bon matí m'he posat els cascs per a escoltar les cançons de tres grups que em sé de memòria. Crec que els companys han reafirmat la meva bogeria perquè a part de xiular i cantar de tant en tant també hi ha hagut algun moment que m'he posat a ballar. I encara que no ho sembli he rendit molt. Quants records, per favor. És que treballar així no té preu. I, com que no crec que em llegiu, em sincero i us dóno les gràcies. Jo no sóc de donar les gràcies, sóc burro i em fa vergonya ves. He de pensar molt per trobar un altre regal que m'hagi acompanyat tant com aquest.

Tornant cap a casa a berenar he vist un senyor que anava pel carrer agafant-se a una corda imaginària. He pensat en buscar-la i agafar-la, a les palpentes, però no ho he fet. M'he vist a mi i a tot de gent agafats a la corda formant una cua molt llarga. Els problemes i els crits creixien quan el ritme de pas diferent de cadascú feien que trepijar la sabata de la persona del teu davant fos impossible d'evitar. Una dona gran es feia mal. Un nen es posava a plorar perquè no volia deixar la mà de la seva mare que anava plena de bosses de la compra i ella no tenia mans per a tot. Un home ben vestit tenia pressa per arribar al seu destí i empenyia per anar més ràpid provocant la indignació d'un grup de nois i noies escoltes que l'increpaven. Com podeu imaginar, després de tants possibles problemes no he buscat la corda i he seguit endavant.

En una finestra tapiada amb maons un colom jeia mort. Reconec que la temptació d'agafar-lo i donar-li una sepultura digne m'ha passat pel cap. Ha sigut un instant perquè l'he oblidat quan girant per agafar el carrer de l'esquerra el sol m'ha banyat tota l'esquena. M'he sentit protegit per la seva escalfor i he deixat de pensar. He caminat per carrers bruts i boteruts abans d'arribar al carrer estrany que porta a la plaça. Allà dues nenes jugaven a fer-se arribar la sang al cap estirades en un dels bancs i sense fer-ne més cas del necessari he continuat per arribar el meu carrer. He pujat al pis, m'he assegut davant de l'ordinador i no he berenat encara.


I per acabar: tinc el cap ple, la necessitat d'escriure em desborda. AAAAAgh beeeeee blblblbldbblbldl uuuuu...
 

1 comentari.

  1. Gerònima - 11 d’agost de 2016 a les 19:49
    :)

Alguna cosa a comentar?