Dies d'alarma

Escrit per Peix - dimecres, 20 de juliol de 2016
Si jo et digués que t'estimo em miraries amb mals ulls, abaixaries el cap i no em diries res. Però tu no hi veus. Tu no tens cap i per tant, sense cap, no hi ha cap boca que pugui callar. Si jo et digués que t'estimo i em sentís algú aquest pensaria que estic boig, i ell sí que em podria mirar amb mals ulls, abaixaria el cap i no em diria res, segurament per llàstima, compassió i també amb un cert neguit que el seguiria fins que la son s'apoderés d'ell. Si jo et digués que t'estimo, a la meva edat, caminaria amb pas ferm fins l'estació d'autobusos i compraria un bitllet d'anada a la destinació més llunyana possible. Trencaria tots els lligams i començaria una nova vida malgrat sé que em seguiries.

I amb aquesta introducció vull aclarir que no sé de què parlo. No sé a què no li puc dir que l'estimo per tot el que podria succeir després.

Perquè vos sou un senyor, vos sou altíssim Jesús Morist! Sou únic, amb l'esperit sa, i amb la Glòria, redéu. Ara bé, que la Glòria t'hagi triat a tu i no a mi és per una qüestió econòmica. Ella tan pura i senzilla decideix anar buscar al coherent i humil. La paraula que la defineix millor és estúpida. Viurà i morirà doncs pobre com una rata. I jo folrat de diners em quedo sol. I amb la Maria i la Carme. I la Júlia. Però quina vergonya!


I des de molt lluny vaig sentir el crec. Va ser sense voler, inesperat. Va ser, ho reconec, molt bèstia. El principi de la decadència. Una part de mi també va fer un crec, petit. Vaig furgar en la meva esquerda i una llum tènue va aparèixer. Encara faltava molt però ara sabia que tard o d'hora m'escaparia.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?