M'estic escrivint a sobre des de fa dies però m'espero que sigui el moment correcte. Aleshores agafaré dies de descans per a trobar les paraules més adients.
I ara una cosa completament diferent
Em vaig despertar a mitja nit. Les parets de l'habitació havien desaparegut i al seu lloc l'havien ocupat unes barres metàl·liques convertint el meu espai en una gàbia. Aterrit vaig implorar ajuda de veritat per primer cop en anys i tot el que vaig rebre va ser indiferència. Em vaig sentir tan traït, tan abatut i tan desconcertat que vaig oblidar que em trobava sense saber com dins d'una gàbia. Van passar hores i quiet vaig plorar. Mentre s'anava fent de dia vaig veure que la llum que entrava no arribava al llit. Es quedava entre les barres. Una ombra m'envoltava no deixava passar els raigs del sol encara que a mi no em va estranyar. De fet feia mesos que hi era. Al principi devia ser tan petita que no la vaig sentir arribar malgrat que anys enrere ja m'havia acompanyat. Perquè no me'n vaig adonar? Mesos i mesos que havia deixat passar estaven agafant sentit. Al final vaig aixecar-me, vaig acostar-me a les barres i fent una força increïble les vaig separar amb les meves mans. Vaig sortir de la gàbia deixant que bona part de la meva ombra es quedés a dins. I amb els peus descalços damunt l'herba, l'aire net i fresc i el soroll de l'aigua d'un riu a la vora vaig tornar a sentir la vida.
Prou, vaig a sopar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada