Cap cot

En algun moment de la meva vida he caminat pels carrers de la ciutat amb el cap cot; trist, sol i absent de la vida m'envoltava. Ara també camino amb el cap cot, però la meva alegria i les ganes de viure són grans. Si camino amb el cap cot és degut a la quantitat de merda que hi ha per tot arreu. Cada passa és una aventura i un repte per no trepitjar una cagarada de gos, una bossa d'escombraries rebentada, les restes de vòmit d'algú, pixats d'animals i de gent de totes les edats, ocells que juraria que s'han podrit o bé alguna rata que passeja lliurement vigilant no ser aixafada per cap cotxe.

La decisió de marxar d'aquesta ciutat bruta i degradada cada dia és més ferma.

Però és que, compreneu?, és que aquesta ciutat,
no sé com dir-ho, però a mi em fa fàstic.

Tres petites peces

I.
Fa, fa sol la sol, sol fa mi re
Re fa mi, mi fa sol la. La sol fa mi do re si la. La sol fa mi.
La do mi mi la do mi
la sol.
(fragments transportats d'una obra per piano sol)

II.
Polímer encantat, la fusta rosegava.
Va ser l'angoixa d'una entrada intensa .
La resposta era no ho sé, i la corda es trencava.
(Conversa a càmera lenta)

III.
El silenci s'aixeca i desafia l'ombra tènue provocada pels llums d'un Nadal caient solemnes sobre la figura immensa d'una persona malalta amb un excés de greix pertorbador. M'arrenco els ulls per eliminar per sempre aquesta imatge de terror però per alguna raó queda gravada per sempre a la meva nova visió. Lentament la meva forma creix per la desídia absoluta a la vida i un dia entre la solitud i el soroll del carrer s'alça al meu davant un silenci que m'espanta. I uns crits d'horror trenquen el meu estat absort i des de la part més profunda del meu cos ingent apareix un atac de riure que atura el meu cor.
(Sense títol)