Esmorzar

Escrit per Peix - dilluns, 30 de novembre de 2015

El Martí, canviant un hàbit d'anys i anys, va decidir un dia esmorzar un croissant i un cafè amb llet en lloc d'una enciamada i un tallat. Aquest fet va causar sensació a les cambreres que a les vuit i deu ja li tenien preparat, cinc minuts abans que entrés a la cafeteria perquè no es cremés amb el cafè. Li estaven portant el seu esmorzar habitual quan els va dir que havia pres la decisió de prendre un esmorzar diferent. La Mercè, la cambrera més jove es va espantar i gairebé li cau tot a terra. I la Rosa, es va posar nerviosa, però de seguida li va preguntar què volia i li va preparar molt ràpid un plat amb el croissant i el cafè amb llet. Fins i tot el Joan, que no serveix mai però sempre neteja les taules, es va quedar una estona quiet sense saber com reaccionar. El Martí es va adonar d'aquest petit terratrèmol en la rutina d'aquestes tres persones i de seguida va demanar perdó, els va dir que no volia fer-les anar malament, que li sabia greu que li haguessin preparat l'esmorzar i malgrat la negativa de la Rosa va insistir fins a pagar els dos esmorzars i va assegurar que no tornaria a canviar d'esmorzar mai més.

Continua llegint...

 

Una confessió rara

Escrit per Peix -

Com que al meu entorn ningú em llegeix explicaré un secret. Avui m'he adonat que em crea una angoixa molt gran quedar-me sense espai. Sempre he necessitat estar en espais grans o visualment nets. I amb els anys diria que aquesta necessitat ha anat creixent. I aquesta necessitat no només es troba en els espais reals, en el món de les dades, discs durs, telèfon, núvol, també em passa. Me'n he adonat quan en un ordinador no hi quedava espai i la sensació d'angoixa m'ha aparegut de sobte. Per sort s'ha solucionat ràpid i no he estat pas jo qui ha resolt el problema. Però quan m'ha passat altres vegades i la solució l'he de posar m'he col·lapsat i afrontar el problema ha sigut una muntanya. És curiós perquè a la feina m'he trobat amb problemes semblants i mai he tingut aquesta sensació. És només fora de l'entorn laboral. Mica en mica tots ens tornem una mica rarets a la nostra manera.

I com que la meva vida sense la música no és res, m'he posat a escoltar Keith Jarrett, exactament el disc "Paris Concert", i m'he deixat transportar per un moment. Després d'uns anys a l'institut deixant passar els dies sense ganes de fer res ni amb una idea clara de com havia de ser la meva vida, hi vaig allargar un any més l'estància abans d'anar cap a la universitat. En aquell any de pròrroga vaig tenir l'habitació per a mi sol i aprofitant els mobles la vam redistribuir al meu gust. Per a mi es va tornar càlida, ample i acollidora. Vaig estudiar de veritat per primera vegada a la meva vida. Després ho vaig deixar amb resultats que qualsevol es pot imaginar. Però m'hi vaig enganxar anys més tard amb passió, potser massa i tot, però això forma part d'una altra història.
No hi havia ordinador ni molta tecnologia a l'abast. Sobre la taula, que era molt llarga, hi havia llibres, papers, carpetes, una minicadena amb despertador on Keith Jarret i el seu piano em va llevar cada dia, un llum de taula vermell fosc metal·litzat amb bombeta al·lògena i també sobre la taula hi tenia gairebé sempre una calculadora magnífica que vaig programar perquè em resolgués algunes equacions i em va ensenyar molt més que saber-les de memòria. El clarinet, les partitures i el faristol sempre muntat. Un suro que ocupava bona part de la paret amb un calendari que va estar sempre més temps al mes anterior que al que tocava. I l'escalfor del radiador tocant al llit...

Continua llegint...

 

Fito Best

Escrit per Peix - diumenge, 22 de novembre de 2015

La meva proposta de Relats Conjunts.


I em miro tota aquesta púrria. Que ingenus que arriben a ser. Els pago un sou miserable, els ensenyo que viure amb la por dia rere dia és normal. Els tinc amenaçats que la seva feina pot desaparèixer d'un dia per l'altre, atio els conflictes perquè es gastin el què tenen i més amb l'angúnia que algun dia alguna mort horrible els atrapi. Són uns desgraciats. I només amb una roda de fira els tinc distrets mentre jo puc disposar de tot el que vulgui. Viuen entre la boira que creen les fàbriques i els cotxes mentre la salut els deteriora i els dono remeis que els fa estar millor però que mai els arribarà a curar. He descobert que arribar a collar-los massa crea malestar, però mica en mica vaig aconseguint un equilibri que em permet viure cada dia amb menys preocupacions. Em farien llàstima si no fos que ni tan sols se'n adonen.

Continua llegint...

 

Buidat de dades

Escrit per Peix -

Jo vull escriure, però no trobo el temps. Ni el busco, si he de dir la veritat. Però avui he ratllat l'última tasca que tenia pendent de fer. He estat temps amb la llista plena i no hi havia manera de fer-la baixar. Tot i que demà dilluns la llista es tornarà a omplir i em temo que no es tornarà a buidar fins a finals de febrer. La sensació de tenir-ho tot fet és estranya. Per suposat que podria posar-me noves tasques a fer, però viure darrere una llista no sempre és bo. En definitiva, que tenint-ho tot fet, puc escriure una estona.

Constantment em venen al cap històries que es perden, únicament perquè no les guardo. En una llibreta que em vaig comprar fa més d'un any per capturar els moments d'inspiració encara no hi he escrit cap línia. Tampoc la trobo. Des de fa un any crec. A més a més a la piscina, on em surten moltes històries, la llibreta es faria malbé.

Una història que em va venir al cap fa poc, resultà ser la combinació d'una pel·lícula comercial d'acció i d'una història de gnoms que vaig veure en un còmic infantil on només vaig fullejar per sobre mirant alguns dibuixos.

Dins de la muntanya, des de les profunditats fins a la punta del cim, viuen uns gnoms amb un història terrible i malgrat sembli impossible no en són conscients. Aquestes criatures són porugues, supersticioses i molt conservadores. S'alimenten de líquens i plantes que creixen on les escletxes de la muntanya permeten l'entrada de la llum del sol. Són petites, les més altes no superen els trenta centímetres d'alçada. Malgrat la seva estatura, són grans escaladores i molt veloces movent-se per la muntanya. Nosaltres els humans no les podem veure però podríem notar el vent que creen al passar pel nostre costat si entréssim a la muntanya. Vesteixen túniques de color marró però amb la poca llum que entra dins la roca, no és important saber de quin color porten la roba. És tan fosc que no poden diferenciar els colors. La seva vida és molt rutinària. Dormen entre catorze i setze hores al dia. Es desperten amb el soroll del gel que es fon a fora la muntanya amb els primers rajos del sol que fa cruixir la muntanya amb uns sons greus i profunds. Així que es lleven es renten als petits rierols, cullen plantes per a menjar i fan l'únic àpat del dia tots junts en una gran sala...


I ara una reflexió transcendental perquè també tinc dret a opinar.
La vida es pot prendre com un joc on es van assolint objectius i on has d'anar vigilant en sobreviure. A alguns els toca fàcil i a altres difícil. És l'atzar. Si neixes en una família humil en alguna zona empobrida i amb conflicte és molt probable que l'únic objectiu sigui mantenir-se viu. Si neixes en una família benestant en una zona tranquil·la i pacífica potser es teus objectius seran mantenir la zona empobrida amb conflicte per continuar tenint el mateix nivell de vida, perquè el fet de sobreviure no és motiu de preocupacions.

Continua llegint...

 

Ventim

Escrit per Peix - dimarts, 10 de novembre de 2015

Volia veure't i vaig voltar viles i viaranys en un viatge on vaig vagar vastament. Vençut i vern vaig vessar volgudament llàgrimes i vencent el vertigen vaig volar victoriós vexant la vida.

Au home!

Continua llegint...