Una confessió rara

Escrit per Peix - dilluns, 30 de novembre de 2015
Com que al meu entorn ningú em llegeix explicaré un secret. Avui m'he adonat que em crea una angoixa molt gran quedar-me sense espai. Sempre he necessitat estar en espais grans o visualment nets. I amb els anys diria que aquesta necessitat ha anat creixent. I aquesta necessitat no només es troba en els espais reals, en el món de les dades, discs durs, telèfon, núvol, també em passa. Me'n he adonat quan en un ordinador no hi quedava espai i la sensació d'angoixa m'ha aparegut de sobte. Per sort s'ha solucionat ràpid i no he estat pas jo qui ha resolt el problema. Però quan m'ha passat altres vegades i la solució l'he de posar m'he col·lapsat i afrontar el problema ha sigut una muntanya. És curiós perquè a la feina m'he trobat amb problemes semblants i mai he tingut aquesta sensació. És només fora de l'entorn laboral. Mica en mica tots ens tornem una mica rarets a la nostra manera.

I com que la meva vida sense la música no és res, m'he posat a escoltar Keith Jarrett, exactament el disc "Paris Concert", i m'he deixat transportar per un moment. Després d'uns anys a l'institut deixant passar els dies sense ganes de fer res ni amb una idea clara de com havia de ser la meva vida, hi vaig allargar un any més l'estància abans d'anar cap a la universitat. En aquell any de pròrroga vaig tenir l'habitació per a mi sol i aprofitant els mobles la vam redistribuir al meu gust. Per a mi es va tornar càlida, ample i acollidora. Vaig estudiar de veritat per primera vegada a la meva vida. Després ho vaig deixar amb resultats que qualsevol es pot imaginar. Però m'hi vaig enganxar anys més tard amb passió, potser massa i tot, però això forma part d'una altra història.
No hi havia ordinador ni molta tecnologia a l'abast. Sobre la taula, que era molt llarga, hi havia llibres, papers, carpetes, una minicadena amb despertador on Keith Jarret i el seu piano em va llevar cada dia, un llum de taula vermell fosc metal·litzat amb bombeta al·lògena i també sobre la taula hi tenia gairebé sempre una calculadora magnífica que vaig programar perquè em resolgués algunes equacions i em va ensenyar molt més que saber-les de memòria. El clarinet, les partitures i el faristol sempre muntat. Un suro que ocupava bona part de la paret amb un calendari que va estar sempre més temps al mes anterior que al que tocava. I l'escalfor del radiador tocant al llit...
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?