Muntanyes II

Escrit per Peix - dilluns, 9 de febrer de 2015
Em va semblar que aviat arribaria al cim de les muntanyes. L'ascens feixuc i penós s'havia endurit les últimes setmanes i jo vagava intentant trobar el camí que em dugués a la cresta per poder veure el punt més alt de la travessa. Però no el trobava de cap manera i avançava com podia sabent que tornar enrere era impossible.

El meu alè cansat esdevenia més dèbil a cada nova passa que feia. Les meves reserves ja feia dies que escassejaven i  m'havia alimentat de petits fruits que creixien en arbusts tot intentant guardar la mica de pa i formatge per si la sort em portava finalment a coronar el cim i decidís tornar.

Vaig parar a descansar un dia, o potser més. Em vaig amagar arraulit entre unes pedres per por a ser vist per voltors i per arrecerar-me del vent gelat que em tallava la cara i vaig caure en un son profund. Vaig somiar que queia muntanya avall i quan aconseguia agafar-me a alguna arrel o alguna pedra que no cedia per fer un nou pas amunt tornava a caure i a caure.

Un cruixit que va fer tremolar la terra em va despertar de sobte. Aleshores vaig poder veure el cim per primera vegada. Llunyà i imponent estava creixent davant la meva perplexitat i s'alçà més enllà de la meva vista. Em vaig deixar caure de genolls sobre la roca dura que m'havia arrecerat. Vaig intentar plorar sense èxit malgrat la basarda que m'havia envoltat de cop i vaig maleir la meva sort amb el crit més amarg que vaig saber fer. Pensava que aviat hi hauria data de tornada. M'havia equivocat.

No sé com em vaig aixecar i vaig fer una passa. I una altra. El viatge seguia.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?