La platja

Escrit per Peix - diumenge, 16 de novembre de 2014
Una onada s'acosta.

Segurament vaig pressionar massa a la Judit i per això la vaig perdre. I de fet, la història que volia explicar fa tanta llàstima, que he pensat que era millor deixar-ho aquí. I no fa llàstima de pena no, és de dolenta, xavacana i d'un baix to que val més la pena sortir al carrer a passejar, o llegir un bon llibre o estirar-se al sofà simplement per no fer res.

Una llàgrima. Una empenta. Una formiga es passeja per la meva imaginació. Els clips i les agulles imperdibles. Paper i roba. El telèfon vibra mentre escolto de fons el soroll insistent de la nevera. Un llum. La foscor. El fred i em quedo en blanc. Responc un missatge. M'espero. Miro la pantalla de l'ordinador i penso. Penso i ho escric. M'equivoco amb algunes lletres i rectifico perquè les paraules siguin correctes. M'equivoco en escriure i aleshores una espurna. Sí que sóc feliç. És senzill. És un somriure. És trobar el sentit i reconèixer que escollir és bo i encertar-ho és molt millor. La calma.
Cinc minuts.

El mal de cap pel soroll de la nevera augmenta. I em temo que la temperatura del pis és més baixa que la del congelador. Vaig a treure el menjar i el deixaré a fora.
Trenta cinc minuts.

Fet.
Vuit hores.

Haver exagerat en la temperatura m'ha portat a quedar-me sense menjar fresc ni congelat. I ara el pis fa pudor. Pis net, pis brut, pis blanc, daurat i marró. És hora d'anar al llit i l'estufa m'ha vingut a buscar. Fa clec-clec quan l'engego, expressa així com n'està de contenta per ajudar-me a no tenir fred.

I fa pocs dies em van dir que si fos més alt, seria un trucafort. I ara acabo de recordar l'olor d'una colònia que m'ha transportat mínim vint anys enrere.

Per acabar una imatge dura: Un fullerit.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?