Mentre em trobava entretingut en un pensament faltat d'interès, buit de contingut i amb un objectiu poc clar d'on acabaria derivant, una mà enorme que traçava una trajectòria semicircular a gran velocitat va trobar-se amb la meva galta esquerra que l'impedí poder finalitzar el seu viatge. La meva galta, ferida i sorpresa perquè creia i estava ben segura que no havia fet res, es va posar vermella com un tomàquet deixant entreveure tota la seva timidesa.
dijous, 26 de gener del 2012
dimecres, 25 de gener del 2012
Chop Suey
De la proposta de Relats conjunts.
M'ha sortit molt semblant a altres històries del bloc... Si tinc temps, que no massa, en faré un de semblant però diferent.
No parava de parlar del viatge que havíem preparat durant els últimes mesos; el viatge de la nostra vida. Ens feia molta il·lusió, sobretot a la Blanca que ja a la segona setmana havia previst tots els llocs que visitaríem. Vaig aixecar el cap i em vaig distreure amb una mirada intensa que no anava dirigida a mi. Vaig notar dins meu una barreja d'admiració i enveja i una esgarrifança em va baixar per l'espinada. Una mirada intensa que no la rebia ningú, o sí més no, qui l'havia de rebre no parava de mirar-se el seu telèfon. Jo estava disposada a rebre-la. Necessitava una mirada així. Perquè la Blanca mai me'n havia fet una d'igual? Ella parlava amb la vista posada a les vacances, en el què faria i que seria un viatge genial. Aquells ulls, aquells llavis vermells que feien joc amb la cinta que li lligava els cabells van absorbir tota la resta dels meus sentits. Ni sentia a la Blanca que parlava pels descosits segurament sense adonar-se de la meva absència. No podia apartar la mirada. Estava tan absorta que no vaig sentir com la Blanca em deia que se'n anava al lavabo fins que es va aixecar que es va posar davant meu tapant-la. Vaig tenir un sobresalt i llavors la Blanca em va preguntar cridant si no l'escoltava. Jo encara no estava recuperada. La Blanca em va començar a dir si havia sentit res del què m'havia dit fins ara, jo intentava moure el cap per a tornar-la a mirar, i no responia a la Blanca. Ella cada vegada cridava més i no sabia què em deia. No em podia concentrar. I amb aquells crits vaig veure com el noi s'aixecava i ens mirava amb mala cara i li deia alguna cosa que no podia sentir. La Blanca, plorant i xisclant demanava la meva atenció i alguna cosa escoltava perquè no parava de dir i lamentar perquè tants mesos preparant un viatge, el nostre viatge, si ni tan sols l'escoltava. El noi ens mirava i jo no deia res i vaig veure com la noia també s'havia aixecat i jo també em vaig aixecar. Era alta i bonica i em vaig sentir no res mentre la Blanca em cridava i sanglotava i m'havia agafat molt fort. Jo no la mirava a la Blanca, ni tan sols sentia el mal que feia, la mirava amb ella. I la Blanca amb l'altra mà havia agafat la tetera de sobre la taula quan els seus ulls em van regalar una mirada intensa, i en aquell instant el món se'm va aturar. La Blanca em colpejava amb totes les seves forces amb la tetera i el noi intentava frenar-la però jo me la mirava i ella em mirava a mi. No vaig notar el cop que va trencar en mil bocins la tetera ni la caiguda amb el cop final a la vora de la taula, només veia la seva mirada dedicada a mi.
M'ha sortit molt semblant a altres històries del bloc... Si tinc temps, que no massa, en faré un de semblant però diferent.
Chop Suey
No parava de parlar del viatge que havíem preparat durant els últimes mesos; el viatge de la nostra vida. Ens feia molta il·lusió, sobretot a la Blanca que ja a la segona setmana havia previst tots els llocs que visitaríem. Vaig aixecar el cap i em vaig distreure amb una mirada intensa que no anava dirigida a mi. Vaig notar dins meu una barreja d'admiració i enveja i una esgarrifança em va baixar per l'espinada. Una mirada intensa que no la rebia ningú, o sí més no, qui l'havia de rebre no parava de mirar-se el seu telèfon. Jo estava disposada a rebre-la. Necessitava una mirada així. Perquè la Blanca mai me'n havia fet una d'igual? Ella parlava amb la vista posada a les vacances, en el què faria i que seria un viatge genial. Aquells ulls, aquells llavis vermells que feien joc amb la cinta que li lligava els cabells van absorbir tota la resta dels meus sentits. Ni sentia a la Blanca que parlava pels descosits segurament sense adonar-se de la meva absència. No podia apartar la mirada. Estava tan absorta que no vaig sentir com la Blanca em deia que se'n anava al lavabo fins que es va aixecar que es va posar davant meu tapant-la. Vaig tenir un sobresalt i llavors la Blanca em va preguntar cridant si no l'escoltava. Jo encara no estava recuperada. La Blanca em va començar a dir si havia sentit res del què m'havia dit fins ara, jo intentava moure el cap per a tornar-la a mirar, i no responia a la Blanca. Ella cada vegada cridava més i no sabia què em deia. No em podia concentrar. I amb aquells crits vaig veure com el noi s'aixecava i ens mirava amb mala cara i li deia alguna cosa que no podia sentir. La Blanca, plorant i xisclant demanava la meva atenció i alguna cosa escoltava perquè no parava de dir i lamentar perquè tants mesos preparant un viatge, el nostre viatge, si ni tan sols l'escoltava. El noi ens mirava i jo no deia res i vaig veure com la noia també s'havia aixecat i jo també em vaig aixecar. Era alta i bonica i em vaig sentir no res mentre la Blanca em cridava i sanglotava i m'havia agafat molt fort. Jo no la mirava a la Blanca, ni tan sols sentia el mal que feia, la mirava amb ella. I la Blanca amb l'altra mà havia agafat la tetera de sobre la taula quan els seus ulls em van regalar una mirada intensa, i en aquell instant el món se'm va aturar. La Blanca em colpejava amb totes les seves forces amb la tetera i el noi intentava frenar-la però jo me la mirava i ella em mirava a mi. No vaig notar el cop que va trencar en mil bocins la tetera ni la caiguda amb el cop final a la vora de la taula, només veia la seva mirada dedicada a mi.
dimarts, 10 de gener del 2012
Estaven indefensos i els vaig donar protecció.
No tenien roba i els vaig oferir tota la que portava a sobre.
Es morien de gana i set i vaig deixar de menjar i beure per donar-los-ho tot.
I el dia que vaig voler marxar em van anomenar covard, pobre i egoista mentre m'apallissven fins a deixar-me moribund.
dilluns, 2 de gener del 2012
Atac de nostàlgia
Trobo a faltar les muntanyes de deures de matemàtiques; sobretot les més de cinquanta integrals setmanals de 2n de batxillerat.
I amb aquest atac de nostàlgia primerenc del 2012, tinc la impressió que el nou any que tot just s'ha presentat pot arribar a ser més divertit que l'anterior.
I si t'ho estàs preguntant, ja et responc ara mateix: sí, sóc un afortunat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
