Exili

Escrit per Peix - dilluns, 23 de maig de 2011
Vaig agafar una maleta i hi vaig posar la poca roba que tenia i tots els llibre que m'hi van cabre. Em vaig fer un entrepà amb una barra mig seca i pernil que quedava en el fons de la nevera pràcticament buida. I vaig marxar avorrit d'un món on no tenia els ànims de voler canviar; d'un món on la seva gent tenia por de la llibertat dels altres i aquesta por s'havia traduït en un règim dictatorial, corrupte i repressiu; d'un món de persones egoistes; d'un món on els silencis i les mirades d'odi eren una constant. Marxar era de covards però volia trobar un món lliure.

Vaig caminar dies i dies vivint de l'ajuda de les poques persones que encara tenien esperances d'aconseguir un món més just. Em demanaven si us plau que no marxés. Que em quedés i resistís. Però no en feia cas i continuava el meu camí. Vaig travessar països i no en vaig trobar cap que no estigués podrit i malmès com el que, malgrat tot, encara em sentia meu. Per allà on passava veia por i odi a les cares dels seus habitants. Tot era igual.

No parava mai de caminar i quan parava a descansar em posava a llegir algun llibre que tenia a la maleta. Mai ningú em deia res. Em miraven amb recel mentre llegia. Llegir era un problema per a les seves societats. Els feia pensar i si pensaven s'adonaven del seu món fosc i trist. Eren més feliços si no llegien. Preferien viure absents de tot el què passava al seu voltant i sense adonar-se'n cada any eren més pobres i més controlats.

Com que a tota societat sempre hi ha gent que despunta i pot tenir idees diferents, existien sempre mecanismes per absorbir aquests pocs. Pels que tenien ànsies de grandesa i eren vàlids, acabaven en grans alts càrrecs que els permetia tenir una falsa sensació de control. Per als que tenien ànsia de justícia, muntaven espectacles grotescs lluny d'on vivien perquè concentressin els seus esforços en mirar enllà, que lògicament calia fer-ho, i així apaivagaven els esforços interns. I així feien en tota persona que podia desviar-se del sistema. De vegades però algun mecanisme fallava i la gent s'ajuntava per reclamar els seus drets. Llavors el sistema deixava que es protestés durant cert temps fins que una notícia bèstia i amarga els canviés la idea del què feien o deixaven que la resta de la societat podrida apagués amb indiferència els ànims. Mai fallava.

Durant molt de temps vaig caminar sense trobar un lloc on la seva societat no estigués corrompuda. Canviava la llengua, canviaven els costums, les festes i les tradicions, però en el fons a tot arreu hi havia el mateix. I finalment, cansat, vaig tornar. No vaig trobar la llibertat. I estava disposat a acceptar la derrota. Però tan de temps caminant vivint al límit m'havia canviat la manera de pensar. Era més fort. I un altre cop a casa, vaig decidir que no buscaria mai més la llibertat. La construiríem.
 

4 comentaris.

  1. Marina - 24 de maig de 2011 a les 0:49
    M'agrada. Molt. Moltíssim.
  2. Quadern de mots - 24 de maig de 2011 a les 8:37
    La construiríem, bonic final. M'ha agradat.
    Fins aviat.
  3. Adbega - 24 de maig de 2011 a les 11:25
    Gran escrit i ple de veritats! T'espero a la plaça!!
  4. Peix - 26 de maig de 2011 a les 1:32
    Gràcies!!!

    :)

Alguna cosa a comentar?