dimarts, 15 de febrer del 2011

1. El primer record

Em desperto i tot és fosc. No sé on sóc ni com hi he anat a parar. El terra és fred però no em molesta i m'estic una bona estona amb els ulls oberts sense veure res. Intento saber què feia abans de trobar-me en aquest espai desconegut però no ho recordo. Em sento tranquil i no tinc por. Tinc la sensació d'estar completament sol i quan em passa pel cap fer un crit per sentir alguna resposta m'adono que el silenci és absolut. No vull trencar aquest moment. Passen minuts i potser hores i m'estic estirat de panxa enlaire pensant en on era o què feia abans d'arribar aquí.

Recordo com m'he llevat al matí, amb molta son i per poc perdo l'autobús. Al baixar de l'autobús, cauen quatre gotes i vaig corrent avall a buscar el metro. M'assec dins d'un vagó pràcticament buit, amb silenci, escoltant el soroll i l'anunci de les parades. Al moment del transbord per un moment s'ha acabat la tranquil·litat. Una riuada de persones i jo a contracorrent com cada dia i acabo passant com puc amb alguna persona més en fila índia ben enganxat a la paret. Pràcticament ningú parla, només se sent la cantarella del venedor de números de loteria. Un dia he de comprar-li un número. M'espero dos minuts a l'andana que es va omplint de gent i arriba el nou metro atapeït i fent-me espai a la força puc entrar a dins i penso que algun dia sortirem tots del metro llargs i prims per culpa d'estar tan aixafats. Abans d'entrar a la universitat me'n vaig a fer el cafè tan dolent del bar petit on sempre hi ha uns paletes fent el seu cigaló de maria i una dona que es deixa el seu sou a la màquina escurabutxaques. Avui també hi ha anat un senyor que ha agafat el diari i m'ha deixat sense i he aprofitat per treure els apunts i fer alguna repassada. Quan els trec penso que no val la pena perquè segurament tampoc aprovaré, però ja els tinc sobre la taula i mira, si no aprovo almenys m'agrada.

(Fins aquí per avui, és tard i el portàtil pràcticament ja no li queda bateria)
Creative Commons License