La màscara

Escrit per Peix - dijous, 13 de gener de 2011
M'he fet una màscarà que enganya a qualsevol. I a mi. A mi tant que de vegades la màscara em pren el control i em torna afable i insegur. No me la trec. Només de tant en tant quan no puc soportar el seu pes que angoixa i desespera. Llavors surto jo: la maldat perfecte, l'avarícia i la supèrbia més pures. Em reconec. Sí, sóc jo. No m'atura res ni ningú. Aconsegueixo tot el què vull. Sóc fort i puc conquerir el món. Només el temps evita aquest destí fatal; però sóc pacient. Qui m'ha conegut sense la màscara em seguirà fins on jo vulgui. No poden marxar. Ningú pot. Sóc la vida, sóc la força, sóc el què vol ser tothom en el més profund dels seus desitjos. Sóc el teu Déu!
 

4 comentaris.

  1. Srta. Tiquismiquis - 13 de gener de 2011 a les 1:18
    alguna cosa comentaria però m'he quedat sense paraules.
  2. Marina - 13 de gener de 2011 a les 14:20
    Dic el mateix que la Srta. Tiquismiquis.
  3. Jordi. - 17 de gener de 2011 a les 16:17
    Jo també en tinc una! Me la poso davant de segons quin tipus de gent. “Aleshores els començo a parlar de bridge, de política, de golf i de corbates. I tots queden molt satisfets de tractar amb un home tan raonable”. Segur que et sonen aquestes paraules.

    Bé, Peix, jo soc home de muntanya però segur que una remullada de tan en tan m’anirà bé!
    Salut!
  4. Peix - 18 de gener de 2011 a les 16:01
    Sí que em sonen sí.

    Doncs jo pujaré a la muntanya amb certa freqüència.

Alguna cosa a comentar?