Història del Senyor que caminava amb les cames en fase (Última part)

Escrit per Peix - dijous, 9 de desembre de 2010
La història podria anar així:
«Més enllà de l'horitzó, passats pobles i muntanyes, en un bosc fosc i espès hi ha perduda una petita cabanya on hi viu l'Albert, l'amant i el presoner de la Cris des de fa molts i molts anys. La Cris es cuida que ningú el trobi: ho té tot preparat per a evitar mirades indiscretes o intromissions sense consentiment. Tanmateix, la Cris, és presonera de l'Albert, el qual no la deixa sortir de la cabanya si no és amb ningú més que ell.»

O podria anar així (completament diferent):
«Això era un Senyor que una vegada practicant piragüisme pel riu, mentre feia una remada, va notar que el rem es quedava enganxat en alguna cosa.
-Deu ser una planta- Es va dir per si mateix.
Va estirar amb força el rem i en lloc d'una planta va sortir un cos d'un indigent amb clars signes de putrefacció.»

Però va així:
«Una vegada fa molts anys un noi amb molta classe i elegant, és a dir un Senyor, estava practicant el seu esport preferit: rebentar gatets amb un bastó, un esport no gaire acceptat actualment i que fins i tot fa una mica d'angúnia però que és practicat assíduament a les carreteres i no penseu que és amb bastons no, és dalt de vehicles motoritzats el qual el gatet no té cap possiblitat de sobreviure. El cas és que aquell dia, segurament assolellat perquè el noi amb classe, Senyor, anava amb gorra, ulleres de sol i s'havia posat crema solar del 35 a la cara, estava aconseguint una gran marca personal en el seu esport preferit. Tres gatets a la primera, cinc en dos cops, i un en tres. El de tres cops és perquè es va distreure mirant com volava un estol d'ocells fent formes que canviaven constantment. Havia d'aconseguir un gatet més a la primera i seria el seu rècord personal. Però no trobava cap gatet. Amunt i avall buscant un gatet. Estava a punt de donar-se per vençut quan dalt d'un turó va veure com passejava amb aires de fatxenderia un gat persa preciós.
-Aquesta és la meva!- Va cridar el noi elegant.
Va córrer fins on era el gat que s'havia quedat parat mirant com s'acostava el noi fins dalt del turó. El noi no es podia creure que el gat no hagués marxat corrents. Era fantàstic. Si aguantava quiet cinc segons més amb l'embranzida que portava el cop seria perfecte. Tenia al gat parat que esperava rebre el cop fatal. Però un segon abans, mentre el noi amb classe ja traçava una trajectòria imparable amb el bastó, el gat va fer un gran bot per apartar-se del cop i el bastó no va xocar enlloc. Amb la força que portava el bastó el noi va perdre l'equilibri i l'elegància del seu gest per caure turó avall i es va lesionar greument l'esquena. Des de llavors el noi sempre va caminar amb crosses i els peus junts, també anomenat amb les cames en fase.»


FI
 

4 comentaris.

  1. Marina - 9 de desembre de 2010 a les 23:15
    Ah. Ostres. Era per això. Ja li està bé, doncs...
  2. Peix - 9 de desembre de 2010 a les 23:21
    Ho sento Marina, havia de ser diferent, però no.

    Ara toca descansar.
  3. Marina - 12 de desembre de 2010 a les 19:25
    Descansar?
  4. Peix - 13 de desembre de 2010 a les 10:32
    Sí, durant alguns dies.
    Aquesta setmana pràcticament que ja és Nadal, i per Nadal els meus personatges descansen i s'obliden de tot...

Alguna cosa a comentar?