«Cris, estaves a terra agonitzant demanant ajuda i l'únic que vas rebre va ser indiferència per no haver explicat la merda de vida que portaves a sobre.
Bruta, borratxa i amb els ulls plorosos, vas córrer per última vegada amb l'esperança de trobar recolzament a una vida que volies deixar perdre però per sort, no tenies la força suficient. No vas trobar recolzament. No vas trobar la calidesa que necessitaves. Vas trobar distància, fredor i rebuig perquè no vas saber buscar l'ajuda. No va ser culpa teva; no ho sabies.
Ara et veig i penso: et va costar tornar a ser forta, et va costar mirar endavant, et va costar veure el cel i contemplar el blau intens que tan t'agrada, però ho vas aconseguir. Vas rebre més ajuda del què hauries imaginat i de qui menys ho esperaves. Ja no et cal dir que et trobes bé, que ets feliç i sí que res t'importa. Estic orgullós de tu.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada