La confiança

Escrit per Peix - divendres, 5 de novembre de 2010
Era tard, prou tard perquè tothom tingués un son profund. Em vaig aixecar amb calma i vaig sortir de l'habitació sense por de ser descobert, mai ningú s'havia despertat durant les meves expedicions nocturnes. A la cuina després de tancar les portes vaig obrir la nevera i em vaig acabar un suc, em sembla recordar que era de pinya. Vaig obrir la porta de la terrassa i amb un drap de treure la pols, des de fora a la terrassa, vaig travar-la de tal manera que semblava tancada. A la tornada amb un petit cop podria obrir-la sense cap problema.

Per arribar al carrer havia de superar una tanca però entre el banc de la terrassa i l'arbre del davant ja tenia la tècnica per sortir sense cap problema. I no calia patir pel soroll, des de fora ningú em podia sentir. Com a molt algú del carrer però ja vigilava no ser vist. Vaig córrer carrer avall fins a la plaça del barri. Allà em vaig trobar amb l'Íngrid i el Miki. L'Íngrid sempre m'havia fet respecte, era alta i forta i ens portava a on volia. Era la nostra cap encara que mai n'havíem parlat dels nostres rols al grup. El Miki era baix però molt fort. De vegades s'havia de vigilar amb ell que no se't posés en contra seva. Havia sigut l'última incorporació. Encara havien d'arribar l'Esteve i la Sònia, parella de tota la vida i els més compromesos a la causa. Vam esperar dos minuts i els vam veure arribar per l'altra banda de la plaça. Portaven la bossa amb el material per a la feina. Sempre la portaven ells i no es queixaven mai. De fet ells la podien amagar bé a casa seva. La resta encara vivíem amb els nostres pares i germans i era millor que no sabessin res.

Un cop tots junts l'Íngrid va establir el pla de la nit. Aniríem a fer l'última visita a un bloc mig en ruïnes. Allà vivia des de feia un mes una família que vam avisar amablement que podien marxar i s'estalviarien problemes. Però no ens havien fet cas i encara estaven al pis. Al bloc, de cinc plantes, també hi vivia una senyora gran des de feia molts anys. La resta de pisos ja eren buits. L'estat del bloc havia fet marxar els primers habitants i els nostres avisos havia fet marxar als nous. Mai ningú havia tingut la valentia de quedar-se fins ara. La resta de famílies marxaven com gossos i ja no els tornàvem a veure mai més. Segurament anaven a una altra ciutat. Poques tornaven al seu país.

Vam caminar amb calma, teníem uns vint minuts fins arribar al nostre objectiu i vam estar parlant de la universitat, la feina i preparant un sopar per l'aniversari de l'Arnau. El faríem a casa meva. Sortia més barat i podríem fer una bona festa aprofitant que la família anava a passar uns dies a la platja. Com que el camí era llarg el Miki i jo vam començar a tirar-nos pedretes que hi havia per l'asfalt gastat mentre que la Sònia i l'Esteve carregaven la bossa amb el material. Hauríem pogut ajudar-los però no ens va passar pel cap. L'Íngrid anava al davant mentre parlava dels preparatius del sopar de l'Arnau.

Vam arribar finalment i ens vam colar dins del bloc. Estava sorprenent buit. Ni les plantes de plàstic plenes de pols que mai s'havien tocat hi eren. Havien tret els llums de l'escala. El primer pis, on vivia la senyora gran estava obert i no li quedava cap moble. Només alguns papers i les cortines del menjador. Vam suposar que la senyora es devia morir i els seus fills havien buidat la casa. Vam pujar fins al tercer amb una sensació de por i d'intriga que no havíem tingut mai mentre l'Ingrid acabava de regirar el pis de la senyora per si trobava alguna cosa. Estàvem completament callats i intentàvem fer el mínim de soroll. La porta del tercer es trobava mig oberta. Hi vam entrar però no hi havia ningú. En canvi no l'havien buidat. Al rebedor hi havia l'armari ple de roba. Al menjador hi havia la taula parada i un paquet de tabac per estrenar. A la cuina, no hi havia menjar a la vista exceptuant unes patates i quatre tomàquets. I en unes de les dues habitacions, les dues moblades amb austeritat, hi havia una planta amb unes flors en forma de trompeta de colors roses i vermellosos que omplien d'aroma tota la sala. Era massa estrany. On era la família? Havíem de marxar? O era millor esperar que vinguessin i acabar la feina? Segur que la família encara no havia marxat d'aquell pis. Vam anar a buscar l'Íngrid perquè ens digués què podíem fer. Estava pujant amb calma cap al tercer pis. Portava el mòbil a la mà i estava somrient. Llavors vam sentir soroll de sirenes i vam córrer cap a la finestra del menjador. S'acostaven cotxes de policia mentre la família que buscàvem, des de baix, saludava a l'Íngrid i ella els llançava petons.
 

1 comentari.

  1. Peix - 7 de novembre de 2010 a les 22:07
    És molt difícil descriure un espai buit que transmeti por i respecte. No ho aconsegueixo.

Alguna cosa a comentar?