Història del Senyor que caminava amb les cames en fase (Primera part)

Escrit per Peix - dilluns, 29 de novembre de 2010
De vegades no tens res a dir però et poses a parlar perquè en tens ganes. És un problema que en algun moment de la vida m'ha fet reflexionar. Bé, encara no ha arribat aquest moment però ara això no ve al cas i a més a més jo sóc molt pacient i tinc esperança.

El què em fa reflexionar és la història del Senyor que caminava amb les cames en fase. Una història del tot certa que em va posar els pèls de punta però crec que va ser pel fred més que per la història. Ens trobàvem caminant pel carrer més important de la ciutat. No és ni el carrer més gran, ni el que té més gent ni el que té els millors negocis. És el carrer més important per una simple raó: és l'eix, l'artèria, la vida de les millors històries que es puguin explicar. Bé, aquí potser m'he passat per tant tornem al crear un ambient més adequat al nivell de la història. Ens trobàvem caminant pel carrer més important de la ciutat. Era el vespre, refrescava. Refrescava molt. Refrescava tant que tot i els guants, el gorro i la bufanda teníem fred. Se'm van posar els pèls de punta. Caminàvem a un pas lleuger per la bonica costum d'anar tard als llocs i que no pensem arreglar ni que ens hi vagi la vida. I com que som fills de la cultura del mínim esforç el nostre caminar es trobava completament optimitzat per a gastar el mínim de recursos. Caminàvem amb 180 graus de desfaçament entre cama i cama. Ara una cama, ara l'altra; ara una cama, ara l'altra... un dos un dos sense perdre el ritme. Cada cama creant un moviment harmònic simple preciós amb un desfaçament de 180 graus, sinus, menys sinus... Sí, som bons caminant. Potser els millors. No tenim por d'ensenyar el nostre caminar perquè ens en sentim molt orgullosos. Mentre ens elogiàvem mútuament del nostre caminar i alimentàvem la nostra superioritat als altres caminars de la resta de persones del carrer un senyor gran i lleig que caminava amb les cames molt separades ens va cridar. Nosaltres amb indiferència vam mirar com caminava cap a nosaltres. Un caminar maldestre i amb un desfaçament de cames de 135 graus. No era una coixera molt pronunciada però reafirmava el nostre bon caminar. No sabem si va ser la compassió al pobre senyor o quina raó més absurda que aquesta que ens vam esperar. No teníem gaires ganes de saber què ens volia explicar però el vam escoltar. Ens va explicar l'enigmàtica història del Senyor que caminava amb les cames en fase.
 

0 comentaris.

Alguna cosa a comentar?